Tinc saba de la meva mateixa saba, que admiro i estimo molt més que qualsevol de les meves ridícules fulles, poètiques a vegades, sí, quan el vent me les arrenca i tothom diu:
-oh! quin moment més bonic, has vist aquella fulla al vent
i jo penso:
-oh! que gilipolles que ets no veus que és una maneta meva rencada pel temps i el vent?!
i el vent és justifica pertot, amb un raonament aplastant i diu:
-és llei de la naturalesa.
quin morro! però no és pas això el que volia dir quan he començat aquesta història el que volia dir és:
-saba de la meva mateixa saba, somriu marduix! quan llegeixis això i no dubtis ni un segon que és a volsatres que us ho dic. a quí sinò, qui més podria entendre una pober planteta petita i mig eixalabrada, qui sinó vosaltres?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada