llet agre

La mala llet em fa molt riure, és l'emoció el nervi que fa que el sentir-lo em surti un riure, millor dir m'esclafeixi un riure i llavors tothom em mira i em diuen que no toco ni quarts ni hores...i tenen raó. i és que si no ric us juro que repartiria una de clatellots!!!! sobretot al coi de nanes que cobren les zones blaves de les ciutats, quina merda de feina!!! no entenc com una persona pot guanyar-se els diners així!! tothom projecta merda sobre la seva persona..això ha d'influenciar-te d'alguna manera i la menys dolents és la immunització (paraula que mig m'invento) i això també és molt dolent.. per NO ÉS POT SER IMMUNE ALS ALTRES SENSE SER MORT! si és que la seva feina consisteix en putejar -d'acord- tocar la pera, als conductors xerraires o encantadets que han posat el tiquet fins a les 17:48 i s'han presentat a buscar el cotxe a les 18:12.

recoi, recoi, recoi quina mala llet que has de rebre fotent aquest coi de feina de merda!

sucre recremat (espavila!)

Provaria de trencar-te un totxo al cap, per veure que és més dur ...a priori més val que no et digui que penso que la totxana quedaria feta miquetes. em sembla també que si algú mai aconseguís acostar-se prou al teu cor i hi deixés un glassonet, aquest quedaria encara més gelat, glaçat i probablement, al pobre que l'hagués dut li quedaria el cor com hauria quedat el totxo contra el teu cap, esmicolat.

i és que Sucre recremat, de tant dolça i deliciosa com t'has volgut fer t'has passat i ara ets negre i tens un mal gust de collons que costa de passar. i per si això no fos prou, com el sucre cremat ets fràgil com res i delicada que de tant com n'ets venen ganes de cuidar-te.

això és ple de contradiccions! que no ho veus?

un més de l'estil...

peus que corren, casi tant com diners i paquets que brillen més que els ulls de qui els dona. no vull que ens posem a fer el hippie ni que fem veure que els regals no ens importen..estem massa enllà (potser massa endeins) per dir aquestes coses, però que bonic que es quuan és de veritat.

sense capa ni barret

bitxo que obres els porticons del mati i deixes que el solet , tímid, entri per la finestra, entre caixes i capses encara per desfer. escolta el que no et dic i mira-ho com ho veig.

esai ienei hylios mou.

Resum de temps

Quan ets allà on fa igual de por un pas endavant que una passa enrera,
quan no saps on desenvoquen les paraules que escup la teva boca,
quan els pensaments han crescut tots en dubtes i preguntes,
sols queda ser valent, perquè l'aigua estancada es podreix, i riure de tu, i escoltar sense preguntar i caminar de bracet amb el temps perquè el temps tot ho sap i de tot et dóna.






(jo ho faig així)

tasl pioas p`hnj

talp de camp:

Mamífer teri
de l'ordre dels rosegadors,
de la família dels micròtids
(Arvicola terrestris),
de costums diürns,
herbívor i que construeix galeries als prats de dalla.

pum.

el pum-pum no es pot parar
el pum-pum empeny
el pum-pum ve i prou
el pum-pum se'n va i punt
el pum-pum no és res
el pum-pum no és ni bo ni dolent
el pum-pum és com jo
a vegades jo només soc pum-pum

maionesa (que no sé com s'ecriu)

Quina manera més maionesa de passar el temps,
matant-lo enlloc de fer amb ell qualsevol cosa...
i desprès, ja ho sé, em tornarà a la boca un regust desagradable de temps gairebè perdut...

pot ser?

pot ser que allò que diuen que mou el món sigui una mirada? sense saber noms,ni ferides passades ni ganes de futur ni res més?

LA MORT!

angelet,
posseïr es per l'amor el que
és una garrafa d'aigua a una orquídia.

?!

JO SÓC QUI ET FA CALLAR

Robat

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
J.V. Foix

!?

PERÒ TU QUI COLLNS ET PENSES QUE ETS?

conec la teva història

Conec la teva història, molt més bé del que et penses perquè és exactament igual que la meva o que la seva i és per això que la puc escriure.

Fa molt i molt de temps, tu eres una altre persona i jo...jo no ho sé, però és de tu de qui parlarem.
Recordo que jugaves a fer rius i canals d'aigua davant la porta de casa mentre el gos et lladrava; em ressonen encara a la memòria les canços que cantaves tot gronxan-te, i les lliçons que donaves, amb un to massa serè per tenir l'edat que tenies, ara em sembla que et passa el mateix. Et reconec espantada quan els altres et veuen eixalabrada, sé que has cridat al coixí les coses que no et van semblar correctes de cridar els quatre vents i et conec també prou per saber que et més forta que un roure i tant espantadissa com valenta.
Em recordo de quan vas enamorar-te per primer cop i com m'explicaves que ja mai més tornaries a viure amb la intensitat viscuda. Que ruca que eres! que bé d'haver-ho estat.
Avui t'escric, perquè et veig venir; intueixo que vols i jo, com sempre em rendirè i et deixarè que facis amb mi el que més et plagui.

ratolí

tinc un amic que és un ratolí.

i ja està, tampoc vull dir res més, què passa?

el text es ver

el títol és fals

saba = saba

Tinc saba de la meva mateixa saba, que admiro i estimo molt més que qualsevol de les meves ridícules fulles, poètiques a vegades, sí, quan el vent me les arrenca i tothom diu:

-oh! quin moment més bonic, has vist aquella fulla al vent

i jo penso:
-oh! que gilipolles que ets no veus que és una maneta meva rencada pel temps i el vent?!

i el vent és justifica pertot, amb un raonament aplastant i diu:
-és llei de la naturalesa.

quin morro! però no és pas això el que volia dir quan he començat aquesta història el que volia dir és:
-saba de la meva mateixa saba, somriu marduix! quan llegeixis això i no dubtis ni un segon que és a volsatres que us ho dic. a quí sinò, qui més podria entendre una pober planteta petita i mig eixalabrada, qui sinó vosaltres?

com si res

n'hi havia un (que no sóc jo!) que va fer un viatge endins, cap el fons de les seves arrels, fins trobar la terra que el nodria i d'allí estant va sentir-se realment bé, va donar les gracies a coses en les quals no creu i ve fentir-se feliç i orgullós de les seves arrels. va pujar una mica, i va fixar-se en com de forta creixia la seva primera tija i com de ràpid havia brotat...tot això evidentment tenia una clara relació amb la genètica, però no sols amb aquests sinó també amb la terra i en les paraules que havia sentit al brotar.
´més amunt encara li havien sortir ja algunes floretes que bnoniques! va pensar -just abans de pensar, sóc un nenaza- i va tornar a posar els peus a la terra que li havia donat molt més del que ell li donava a ella i va continuar vivint com si res.

ji-ji-ja-ja

avui és visca-day, avui m'adono de tot el que tinc i de tot el que em sobra i de tot el que vull i m'adono també que em comença a sortir fum del cap de tant adonar-me de coses que em fan despistar de l'ara. merda de felicitat.

ji-ji-ja-ja

?!

CALLA TU QUE FAS CALLAR!

a si?

1: jo penso...
2: jo raono...
3: estem d'acord
4: pensem...

O: doncs, ningú ho dira.

organització!!!

sovint m'estranya veure com ens n'és de fàcil perdre el nord..sobretot tenint en compte que, en principi, no es mou mai de lloc.

en realitat....(merda doble d'expressió)

en realitat, la realitat està situada molt lluny de l'ontologia

cançó d'amor per A ella

mel i mató
mermelada de xigró
torradeta de foc a terra

saltironet de matinada
pètal rosat mullat de rosada

vés no fotis patinada!

i si caiguessis xigronet,
les dentetes totes fora
i els riures del defora

ai, saltironet de matinada vés no fotis patinada!

mostra de dons

a veure, que voleu? fer una espècie de demostració d'esesperada -passada per corrector- del munt de paraules que vau aprendre llegint, o potser donar a coneixer el vostre "per fi descobert" do. potser el que intenteu és marejar-me amb una descripció tant exageradament descriptiva i re-arrebossada d'adjectius que ningú és capaç de païr?

Ben fet! jo ingènua-trèmula-gris-blavos-profund-silenciosa-eixalabrada foto el mateix!

(almenys la maj,oria de vosltres utilit,zeu le comes tal com hauria de fer-se----ara, estic, modest----i no ocm un servidor que les fot de tan en tan, nomès per complir...)

ja!

!?

TU CALLA QUE NO EN SAPS...

volta

com l'olor que et transporta a un temps que ja no saps sagur si existeix,
com les llagrimes i el seu gust tant maliciosament bo,
com els sanglots que et treuen la pena del cor i te la recorden a cau d'orella,
com un troç de pastís massa dolç i massa abundant,

just igual que allò que ja havia estat,
just igual que aquella canço enfadosa que mai s'acaba

idèntic a mi mateix

com de just i idèntic és ser altrevolta una formiga!

riu-rui-iu-rui-iu iu ui ui ui...

de veritat

de veritat et dic que si et creus el que escriurè és que ja no valia la pena sentir el clec-clec de les tecles i alhora que si et sembla inocuo és que ets tant ase que no sè ni per qui podria perdre el temps si no. et trobarè tan a faltar que farè veure com si no t'hagues conegut per tornar-te a coneixer quan tornis i si cal, repetir les meteixes coses, que no em faria res.

prou

Prou.
c n'esta farta de les resta de lletres, l'unes la fan sentir forta, d'altres la confonen i l'obliguen a disfresar-se de s, ja n'està fins els collons, us aviso.

quan les oques

Fa molt i molt de temps, quan les oques teien dents, va neixer un ser que era diferents a tots els altres un ser que tenia una conciència especial, un ser que s'interpretava a ell mateix, que es pensava i es raonava un ser que mirava i entenia.
Vivia a qualsevol lloc de la terra i s'alimentava de qualsevol cosa que fes una mica de bona olor, caminava per entre els llocs on passava, apartava, arrencava si feia falta, les plantes que intentaven (segons la seva pròpia percepció) barrar-li el pas, que li amagaven els lloc mès bonics del trosset de terra que volia conèixer; el desig de conèixer el feia anar, l'empenya cap a totes direccions, fins i tot cap endins. sentint-se cada cop mès nodrit de coses vistes i descobertes va voler llavors buscar alguna cosa potser algú per poder compartir tal àpat així, que va començar a a caminar (ara en una sola direcció ) per buscar alguna cosa o ser per poder compartir aquell àpat de sensacions i coneixaments, el va trobar. va trobar un ser igual (aparentment) a ell, un ser que tambè havia estat caminant amunt i aball, arrancant plantes d'un lloc per fer-les creixer a un altre, un ser amb tantes gens com ell de compartir tot allò que semblava que era tan especial.
es van mirar, de cap a cap, de dalt a baix, fixament, de perfil, de reüll, i finalment l'un va veure que l'altre feia un gest (anava a comunicar-se) pero l'un es va acollonir tant que va marxar corrents va tronar a travessar tots els lloc per on havia passant havent de tornar a arrancar les plantes que de tant temps ja havien crescut, fin a veure el lloc on havia estat sempre el lloc on estava sol i on no havia de tenir por de que potser algú el fes dubtar.

inici

no em busqueu, no tingeu curiositat, no soc ningu, no entengeu el que dic. sóc una planta