quan les oques

Fa molt i molt de temps, quan les oques teien dents, va neixer un ser que era diferents a tots els altres un ser que tenia una conciència especial, un ser que s'interpretava a ell mateix, que es pensava i es raonava un ser que mirava i entenia.
Vivia a qualsevol lloc de la terra i s'alimentava de qualsevol cosa que fes una mica de bona olor, caminava per entre els llocs on passava, apartava, arrencava si feia falta, les plantes que intentaven (segons la seva pròpia percepció) barrar-li el pas, que li amagaven els lloc mès bonics del trosset de terra que volia conèixer; el desig de conèixer el feia anar, l'empenya cap a totes direccions, fins i tot cap endins. sentint-se cada cop mès nodrit de coses vistes i descobertes va voler llavors buscar alguna cosa potser algú per poder compartir tal àpat així, que va començar a a caminar (ara en una sola direcció ) per buscar alguna cosa o ser per poder compartir aquell àpat de sensacions i coneixaments, el va trobar. va trobar un ser igual (aparentment) a ell, un ser que tambè havia estat caminant amunt i aball, arrancant plantes d'un lloc per fer-les creixer a un altre, un ser amb tantes gens com ell de compartir tot allò que semblava que era tan especial.
es van mirar, de cap a cap, de dalt a baix, fixament, de perfil, de reüll, i finalment l'un va veure que l'altre feia un gest (anava a comunicar-se) pero l'un es va acollonir tant que va marxar corrents va tronar a travessar tots els lloc per on havia passant havent de tornar a arrancar les plantes que de tant temps ja havien crescut, fin a veure el lloc on havia estat sempre el lloc on estava sol i on no havia de tenir por de que potser algú el fes dubtar.