ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
J.V. Foix
dilluns, 26 de novembre del 2007
dimecres, 21 de novembre del 2007
conec la teva història
Conec la teva història, molt més bé del que et penses perquè és exactament igual que la meva o que la seva i és per això que la puc escriure.
Fa molt i molt de temps, tu eres una altre persona i jo...jo no ho sé, però és de tu de qui parlarem.Recordo que jugaves a fer rius i canals d'aigua davant la porta de casa mentre el gos et lladrava; em ressonen encara a la memòria les canços que cantaves tot gronxan-te, i les lliçons que donaves, amb un to massa serè per tenir l'edat que tenies, ara em sembla que et passa el mateix. Et reconec espantada quan els altres et veuen eixalabrada, sé que has cridat al coixí les coses que no et van semblar correctes de cridar els quatre vents i et conec també prou per saber que et més forta que un roure i tant espantadissa com valenta.
Em recordo de quan vas enamorar-te per primer cop i com m'explicaves que ja mai més tornaries a viure amb la intensitat viscuda. Que ruca que eres! que bé d'haver-ho estat.
Avui t'escric, perquè et veig venir; intueixo que vols i jo, com sempre em rendirè i et deixarè que facis amb mi el que més et plagui.
divendres, 16 de novembre del 2007
dijous, 15 de novembre del 2007
saba = saba
Tinc saba de la meva mateixa saba, que admiro i estimo molt més que qualsevol de les meves ridícules fulles, poètiques a vegades, sí, quan el vent me les arrenca i tothom diu:
-oh! quin moment més bonic, has vist aquella fulla al vent
i jo penso:
-oh! que gilipolles que ets no veus que és una maneta meva rencada pel temps i el vent?!
i el vent és justifica pertot, amb un raonament aplastant i diu:
-és llei de la naturalesa.
quin morro! però no és pas això el que volia dir quan he començat aquesta història el que volia dir és:
-saba de la meva mateixa saba, somriu marduix! quan llegeixis això i no dubtis ni un segon que és a volsatres que us ho dic. a quí sinò, qui més podria entendre una pober planteta petita i mig eixalabrada, qui sinó vosaltres?
-oh! quin moment més bonic, has vist aquella fulla al vent
i jo penso:
-oh! que gilipolles que ets no veus que és una maneta meva rencada pel temps i el vent?!
i el vent és justifica pertot, amb un raonament aplastant i diu:
-és llei de la naturalesa.
quin morro! però no és pas això el que volia dir quan he començat aquesta història el que volia dir és:
-saba de la meva mateixa saba, somriu marduix! quan llegeixis això i no dubtis ni un segon que és a volsatres que us ho dic. a quí sinò, qui més podria entendre una pober planteta petita i mig eixalabrada, qui sinó vosaltres?
com si res
n'hi havia un (que no sóc jo!) que va fer un viatge endins, cap el fons de les seves arrels, fins trobar la terra que el nodria i d'allí estant va sentir-se realment bé, va donar les gracies a coses en les quals no creu i ve fentir-se feliç i orgullós de les seves arrels. va pujar una mica, i va fixar-se en com de forta creixia la seva primera tija i com de ràpid havia brotat...tot això evidentment tenia una clara relació amb la genètica, però no sols amb aquests sinó també amb la terra i en les paraules que havia sentit al brotar.
´més amunt encara li havien sortir ja algunes floretes que bnoniques! va pensar -just abans de pensar, sóc un nenaza- i va tornar a posar els peus a la terra que li havia donat molt més del que ell li donava a ella i va continuar vivint com si res.
´més amunt encara li havien sortir ja algunes floretes que bnoniques! va pensar -just abans de pensar, sóc un nenaza- i va tornar a posar els peus a la terra que li havia donat molt més del que ell li donava a ella i va continuar vivint com si res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)